Josep Maria Sansa, autor de l’exposició fotogràfica “Som gitanos”

geganters gitanos de Tarragona

Creatiu, meticulós, inquiet, enginyós… Josep Maria Sansa fa lliscar per sobre de cada element, per sobre de cada objecte que capta el seu ull, la invisible emotivitat d’un cor genuí que vibra amb el sentiment verdader, l‘autèntica passió vital.
Avui, Sansa, ens respon a la nostra entrevista, amb l’emoció continguda al seu rostre, i uns ulls vibrants, fruits del precís moment en què l’artista inaugura la seva exposició. Sempre gran.

D’on va sortir la idea del projecte documental d’aquesta exposició?
Del tècnic de gestió de Festes de l’Ajuntament de Tarragona, Xavi González i de mi mateix. El Xavi es va fixar, durant diverses festes de Sant Magí i de Santa Tecla, que jo seguia i fotografiava al llarg del seguici, la parella de gegants Moros, els dos gegantons Negritos i els seus portants de sempre, els gitanos de la Part Alta. Es va interessar pel projecte, li vaig ensenyar una selecció de fotografies i tot seguit em va proposar fer aquesta exposició.
La proposta em va semblar molt interessant i atractiva i li vaig dir que sí.

Durant quan de temps has seguit als gitanos i els portants del Gegants per fer les fotografies?
Durant les seves sortides en les festes patronals de Sant Magí, a l’agost i de Santa Tecla, al setembre, els anys 2015 i 2016.

A l’Espai Turisme podem veure 36 fotografies, però quin és el total de fotografies preses durant aquest període?
Uf! Em fa vergonya dir-ho, ja que no les he comptat una a una. Però estic convençut que més de mil, segur.

Com ha estat el procés de tria de les 36 instantànies?
Ha estat llarg i entretingut, per la gran quantitat de fotografies que he visionat i perquè havia de seleccionar les millors i, alhora, les més significatives, amb la idea de mostrar la simbiosi que existeix entre els gegants i els gitanos.

En confiança… quin és el teu favorit de tots els Gegants?
No m’he parat a pensar quin de tots quatre prefereixo, però així, de sobte, potser em decanto pel Negrito. Té un tarannà alegre i una mica “picardiós”, amb el qual m’identifico.

I el més fotogènic?
Sense cap mena de dubte, el gegant Moro. L’escultor, Bernat Verderol, va fer un bon treball amb ell.

I el menys?
Em sap greu dir-ho, però per a mi, la gegantona Negrita és la figura menys agraïda. La seva estètica no convida tant com la dels seus companys per ser fotografiada.

A qui li dedicaries aquesta exposició, si no ho has fet?
Encara no ho he fet, però està clar que és un homenatge a tot el col·lectiu gitano que viu, des de fa segles, al nucli històric de Tarragona, anomenat Part Alta. Ningú, abans, havia fet res similar. Em consta que hi ha gent interessada, com el lingüista Pere Navarro, que està duent a terme des de fa uns anys, un estudi sobre la parla gitana d’aquesta comunitat i que encara no està publicat. A part d’això, cap reconeixement públic, res de res i, la veritat, aquest desinterès em sorprèn i m’entristeix alhora. No és casual, doncs, que l’exposició es tituli “Som Gitanos”. És el propi gegant Moro qui proclama aquest fet identitari per als seus i en certa mesura també ho fa extensible al conjunt de la ciutadania. Aquí ho deixo.

Després de la teva experiència durant el teu treball gràfic a Cambodja els anys 2003, 2009 i 2010 vas declarar que et vas tornar creient. Després de retratar la comunitat gitana, quins canvis has experimentat en tu mateix?
Encara em trobo en aquest procés de conèixer la comunitat gitana, només fa tres anys que estic amb aquest treball i, per tant, no he experimentat grans canvis. Sí puc dir, que ara, em sento més proper al dit col·lectiu, probablement perquè el conec una miqueta més. És obvi que el desconeixement fonamenta els prejudicis, el rebuig i, en ocasions, la por.

De la teva vivència a Cambodja en va sortir un llibre. D’aquest recull gràfic sobre els gitanos de Tarragona en sortirà un altre?
Espero que sí. De fet, va ser l’editor Alfred Arola qui em va suggerir embarcar-me en aquest projecte, per donar a conèixer la singularitat de dita col·lectivitat gitana, mitjançant la publicació d’un llibre documental de gran format, amb fotografies i textos. I les imatges de Som Gitanos, formen part d’aquest estudi de llarg recorregut. En concret, il·lustraran el capítol que exposa les diferents maneres que té aquesta comunitat gitana de participar en els esdeveniments de la ciutat.

Ja estàs pensant en la teva propera exposició? Ens pots donar alguna pista de per on anirà?
No he tingut temps de pensar encara en la propera exposició, de debò. Tot i que ja he rebut aquests dies alguna proposició, decent, és clar, i l’he d’estudiar amb deteniment. No puc donar cap pista, perquè senzillament, encara no hi ha res.

Que li diries a una persona que voldria fer el mateix que fas tu ara? Quin consell li donaries?
No m’agrada donar consells a ningú, a no ser que me’ls demani. En tot cas li diria que es documentés, que fos constant, que prengués paciència i sobretot, que intentés apropar-se amb respecte i humilitat al grup humà que és objecte del treball. El gran mestre, Ryszard Kapuscinski, deia que per ser un bon periodista s’ha de ser una bona persona. Ja està, doncs, tot dit!

geganters gitanos de Tarragona
gegants de Tarragona
Josep Maria Sansa

Oncle Manel: “Si tornés a néixer, tornaria a fer el mateix”

Nascut a Gràcia ara fa 82 anys, l’activista Manuel Giménez Valentí, més conegut com l’Oncle Manel, ha dedicat gairebé tota la seva vida a la defensa dels drets del poble gitano. Establert a Mataró des de fa 8 anys, entre les fites de l’Oncle Manel destaquen la seva participació en la creació de la Unió Gitana de Gràcia, la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, l’Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans, així com la realització del primer estudi amb la comunitat gitana, per encàrrec de la Generalitat, del qual en naixeria el primer Pla Integral del poble gitano l’any 2005 i del qual ja se n’han fet dues edicions més. Uns assoliments que li han merescut els més alts reconeixements de les institucions catalanes, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’any 2004 o la Medalla d’Honor de Barcelona, el 2005. Malgrat haver estat guardonat amb premis de tal envergadura, la humilitat, la modèstia i l’empatia vers els més necessitats continuen sent algunes de les qualitats que defineixen a aquest gitano català, el nom del qual ocupa un bocinet de la història del nostre país.

2005, l'Oncle Manel rep la Medalla d'Honor de Barcelona
L’any 2005 l’Oncle Manel rep la Medalla d’Honor de Barcelona

Com recorda la Gràcia de quan era petit?

Uf… Gràcia era un barri amb molta germanor. Perquè els nostres avantpassats, tant gitanos com no gitanos, es van saber ‘acoplar’ -diu mentre ajunta les mans curosament, com si se li haguessin de trencar-. Hi ha una cosa que a mi m’agrada molt, i és que dels paios vam aprendre a guardar una ‘pela’ per l’endemà, perquè el gitano en guanyava 10 i en gastava 10. Després, ells també van aprendre de nosaltres a què hi hagués molta unió i respecte entre les persones. Que a una persona gran se la respecta, sigui o no gitano. Van aprendre a ajudar-se els uns als altres. Per això al barri de Gràcia les dues cultures hem sigut com germans. També passava entre gitanos. Les dues famílies grans gitanes de Gràcia, els Valentí i els de Ca la Tia Pura o Calabuig estàvem molt units i quan hi havia un problema tots ens hi tiràvem al damunt! Hi havia tanta germanor! -diu amb un somriure-. De petit em deia, per què és això? Què és bonic!

A quins oficis es dedicaven els gitanos de Gràcia fa 50 anys? Quins en va fer vostè?

Jo vaig fer molts oficis. Per desgràcia, als 7 anys vaig haver de sortir del col·legi. Els meus pares treballaven sis mesos a Barcelona i sis mesos a Tortosa, perquè el meu pare era tortosí. Es dedicaven a la venda ambulant, i jo també hi vaig treballar. Quan hi va haver la guerra, el meu pare va tornar malalt. Va agafar el tifus, es va tocar dels pulmons, tot per la maleïda guerra. Llavors, jo que tenia 7 anys, vaig comprar un carretonet amb rodes de bicicleta i vaig anar a fer de drapaire, comprava papers i draps. I em guanyava 10, 15 ptes… i les donava a casa.

Després també vaig ajudar al meu pare, que tractava amb animals, i els portava del Prat a la Plaça Espanya. Quan tenia 12 anys, el meu pare va partir amb el Senyor, i llavors em va deixar d’herència un carro. Vaig començar a fer compravenda de ‘xatarra’. Llavors em van comprar un burro per mil ptes., perquè m’ajudés a carregar. Però un dia, passejant camí del ferrer, una senyora ens va dir: “Voleu vendre aquest burro?”. I vaig contestar: “Per vendre és”.  I d’aquelles mil peles me’n va donar dues mil! Vaig guanyar mil peles i encara tenia el carro! Als 16 anys em vaig prometre amb la meva companya -obre les mans i mira al cel- el meu àngel de la guarda -s’emociona-. Vaig seguir amb la ‘xatarra’  i després hi va haver una època dolenta, que no es feia res, i em vaig ficar a treballar de fuster, d’ebenista. Era tot un professional! Però quan va néixer la meva filla gran vaig dir que això no podia ser. I em vaig comprar un tricicle. I amb aquell tricicle em guanyava el que volia, perquè feia la xatarra i feia transport. Vaig arribar a fer tres feines al dia! Fins que la meva dona em va dir “prou!”, “no aguantaràs!” -riu-. I llavors vaig entrar a treballar a la casa Trans de Barcelona, on vaig ser-hi 5 anys, em guanyava molt bé la vida. Després vaig anar a Buenos Aires, a l’Argentina, a treballar a la venda ambulant per una casa. Vaig estar molt bé, tot ho trobava barato! Al cap de tres anys vam tornar a Barcelona perquè la meva dona enyorava a la seva mare, i vaig començar una altra vegada amb la ‘xatarra’. L’any 78 em vaig dedicar a la confecció, venia a revenedors, venia gènere a venedors de tot Catalunya. I vaig seguir així fins que em vaig retirar.

L'Oncle Manel a la Unió Gitana de Gràcia
L’Oncle Manel a la Unió Gitana de Gràcia

Quan i per què va començar a dedicar-se a l’activisme, concretament, a fer de mitjancer?

Quan vaig vindre de Buenos Aires, l’any 66, vaig començar a fer de “mediador” amb la família. Però jo ja ho portava de petit això. Quan tenia 13 o 14 anys, tot i que no tenia l’edat, anava a tots els balls perquè em deixaven entrar pel bigoti. I quan hi havia discussions entre els joves jo sempre ficava pau. Em va sortir un do del Senyor, un do d’home pacífic, de buscar solucions, que és el que porta el meu nét ara, perquè ho ha vist de petitet. Llavors, l’any 86 vam fer la Unió Gitana de Gràcia. Hi vaig treballar molt! -tanca els punys fent força- Tots vam ficar-ho tot!

Quins eren els objectius de la Unió Gitana de Gràcia?

Treballar pel bé de les persones necessitades i pels estudis dels nens. L’objectiu era treballar pel bé dels homes i de les dones del dia de demà, per això s’havia d’ajudar a les criatures. La Unió Gitana de Gràcia va ser molt important, perquè a partir d’aquesta entitat vam crear altres associacions gitanes, com la d’Hostafrancs, la del Portal, la de Vilanova, la de Reus, la de Mataró… Vam fer moltes associacions catalanes, i no catalanes també.

L’Oncle Manel a Mataró, 2016.

L’any 2004 rebia la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat pel seu treball social amb el poble gitano a Catalunya. Què va significar per a vostè?

No m’ho esperava, la veritat. Perquè sentia la feina que feia, i la sento encara ara.  Per això el meu nét, que ha agafat la meva feina, m’explica coses, m’agrada que em posi al corrent, perquè ho porto dintre. Recordo que quan em van telefonar de la Generalitat per dir-me que estava preseleccionat per rebre la Creu de Sant Jordi, vaig trucar a la Carme Garriga, i tots dos ens vam emocionar molt. I quan me la van donar, que la vaig rebre del president Maragall, vaig sentir una satisfacció… Va venir molta gent, em van abraçar, el cor m’anava!

L'Oncle Manel rebent la Creu de Sant Jordi
L’Oncle Manel rebent la Creu de Sant Jordi

Quins són els reptes que té la comunitat gitana?

El repte el tenim amb les criatures, amb els joves de 13, 14 o 15 anys. S’han de treure els estudis, la carrera o almenys l’ESO. Que vagin al col·legi, i si un dia falten, que avisin al professor. Hem de treballar pel futur dels homes i les dones del demà. Per això s’ha de treballar molt, especialment des de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya i des de l’Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans.

I els reptes dels paios en relació als gitanos?

El racisme. Perquè encara n’hi ha. Encara existeix la mentalitat que el gitano és un lladre, que enganya, que només canta i balla. Això és mentida. Per exemple. La meva filla treballa de les 5 del matí a les 5 de la tarda. I quan arriba a casa, encara cuida als néts. Si això no és treballar… Un altre exemple. Quan un paio fa alguna cosa malament es refereixen a ell pel seu nom, en canvi, si l’implicat és gitano, sempre remarquen que és de raça gitana. I això fa mal.

L'Oncle Manel rebent la Creu de Sant Jordi
L’Oncle Manel rebent la Creu de Sant Jordi

La comunitat gitana té uns valors que els paios no tenen?

Cadascú té uns valors i jo els respecto tots. Ara, ha canvia tot, però la nostra joia eren els vells, els ancians, eren el nostre tresor. És el que em passa a mi ara i n’estic molt orgullós. Perquè jo ara he estat malalt, i no sabia si me’n sortia o no, i tota la meva família ho ha donat tot per mi! No m’han deixat. I això és bonic. Però avui també s’ha perdut. Mireu si hi havia algun vell gitano en una residència, cap ancià! Avui, per desgràcia, ja hi són. Perquè la vida ha canviat molt. Quan els quatre vells partim, s’haurà perdut més encara. Perquè hi haurà més estudis, tot haurà evolucionat més. Sempre dic que els gitanos han de tenir estudis, però sense deixar de ser gitanos, perquè per a mi ser gitano és un orgull.

Què en pensa de la situació política que viu Catalunya?

Crec que els polítics haurien d’intentar ficar-se menys medalles i estar més units. Sigui independentista o no, hi ha d’haver unió, i s’ha de mirar pel bé de les persones necessitades, perquè la gent no passi gana, perquè no hi hagi desnonaments… Perquè sense les persones no hi ha poble. Jo sempre diré el mateix: jo sóc català, em sento molt català, sóc gitano català, però per davant de tot, sóc un ésser humà. Vull el bé per a les persones necessitades. Veure criatures passar gana em fa mal.

Amb què es quedaria de tots aquests anys d’activisme?

Em quedaria amb tot el que he fet, perquè crec que ho he fet bé. I si m’he equivocat, que el Senyor em perdoni, no ha estat amb mala fe, però de tot el que he fet em sento orgullós. Si tornés a néixer, tornaria a fer el mateix. Tornaria a fer el bé, a mirar d’’acoplar’ a ambdues cultures, a castellans, a catalans, a aragonesos…a tots! Perquè tots som éssers humans.

Rafael Giménez Jarque, ‘Fali’: “Sóc un lluitador, no m’agrada perdre”

[vc_row][vc_column][vc_column_text]

Enèrgic, incansable i optimista. Aquests són alguns dels adjectius que defineixen al futbolista Rafael Giménez Jarque, més conegut pel renom de ‘Fali’. Amb tan sols 23 anys, aquest gitano d’origen valencià ha revolucionat el vestidor blaugrana amb la seva entrega dins i fora del camp. Però per damunt de tot, els que el coneixen bé n’alaven la seva bondat. Jugador del Gimnàstic de Tarragona, en Fali juga com a cedit al Barça B, almenys, fins a finals d’aquesta temporada. Partidari de viure el present i de no fer prediccions de futur, aquest jove futbolista gitano, que assegura, no li agrada perdre ni a les “caniques”, s’agafa amb força al que està sent el seu millor moment professional.

Imatge: FC BARCELONA
Imatge: FC BARCELONA

Quin va ser el teu primer contacte amb el món del futbol?

Vaig començar jugant a futbol amb els amics, al carrer, i als 9 anys el meu pare em va apuntar al Benimar, un equip de futbol del meu barri. Vaig començar a jugar i a jugar, se’m donava bé i als 10 anys em va fitxar el Villareal. Un club tan bo com el Villareal! I allí vaig ser-hi durant 6 anys. Després vaig estar al Catarroja, al Levante, a l’Huracán, al Nàstic i ara sóc aquí.

Com va ser el contacte amb el futbol professional per un noi tan jove?

Molt bé. La veritat és que entrar al Villareal als 10 anys em va ajudar molt. Als 16 anys em vaig casar, com els gitanos! -diu rient-. Quan em vaig casar la meva dona tenia 14 anys, després vaig ser pare als 18, i als 20 també. Llavors, això m’ha ajudat molt a madurar. La veritat, estic molt content.

Imatge: FC BARCELONA
Imatge: FC BARCELONA

Esperaves arribar fins aquí quan vas començar?

Clar, jo no m’esperava això! Jo era un nen que jugava a futbol i quan em vaig casar i vaig tenir una família a la qual havia d’alimentar, llavors em vaig haver de prendre tot això seriosament. El futbol era al que em podia agafar, i aquí estic, agafat amb dents i ungles!

Quins eren els teus referents futbolístics quan vas començar?

Doncs, quan vaig tenir una mica de cap, em va començar a agradar molt en Busquets. Sempre l’he tingut com una referència. Quan estava a tercera i va pujar al primer equip jo pensava, ostres, que bo que és! De fet, quan vaig entrar al Barça B, el primer que vaig fer va ser anar a parlar amb el pare d’en Busquets, en Carles Busquets, que és entrenador de porters aquí. Li vaig explicar que jo era fan del seu fill i li vaig demanar si podia parlar amb ell, que em feia molta il·lusió. Vaig poder parlar amb ell i fins i tot, em va donar la seva samarreta! Es va portar molt bé en Busquets. I a més, després vaig poder entrar al vestuari del primer equip i vaig veure al Messi! Una bogeria!

Imatge: FC BARCELONA
Imatge: FC BARCELONA

Com resumiries la teva experiència al Barça B?

La veritat és que el míster, Gerard López, m’ha ajudat moltíssim a créixer com a jugador. Li estic molt agraït. A ell i al Felip Ortiz, del cos tècnic. Quan vaig arribar al Barça i encara m’estava adaptant, el Felip em trucava cada dia, era molt pesat! -diu somrient-. Part del meu fitxatge li dec a ell, i per això li estic molt agraït.  

Tothom coincideix que tu ets qui empeny a l’equip, per la teva energia…

Si… cadascú té una funció a l’equip. Sóc un lluitador, no m’agrada perdre. Sóc molt competitiu i li transmeto als jugadors que tenen més qualitat i que a vegades, ho necessiten. Quan sortim al camp no m’agrada perdre, sempre vull guanyar.

Imatge: FC BARCELONA
Imatge: FC BARCELONA

Creus que la disciplina de l’esport pot ajudar a alguns joves a no deixar els estudis?

I tant! Per desgràcia, jo vaig deixar els estudis a sisè de primària, després ja em vaig casar i no he tingut temps de tornar a l’escola, perquè ja he estat pendent de les meves nenes. Però al futbol he tingut companys que m’han ajudat molt, i els hi estic molt agraït. El que tinc clar és que a les meves filles sempre les portaré a l’escola, perquè arribin el més lluny possible. La meva filla no es casarà als 14 anys, això ho tinc clar.

Què t’ha aportat l’esport?

L’esport és la meva vida. I així m’ho prenc. És una feina, però ho he de donar tot sempre, perquè no tinc estudis. Per això dic que és tan important estudiar. Només tinc això, i amb això aniré cap endavant fins al final.

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

«El Kick Boxing m’ha donat tranquil·litat, concentració i control sobre mi mateix»

Amb tan sols 13 anys, Javier Jiménez Borja ha participat en 11 combats i és subcampió d’Espanya de Kick Boxing a la seva categoria. El seu esforç i dedicació als entrenaments li han atorgat un nivell tècnic molt superior al dels nens de la seva edat.

Però per a ell i per a la seva família, també és important que les arts marcials l’han permès allunyar-se del carrer i millorar en els estudis. Tot va començar quan va conèixer al seu actual entrenador, l’Albert Giménez, del gimnàs Kick Boxing & Muaythai Tarragona.

Com vas començar en el món de les arts marcials?

Vaig conèixer a l’Albert a través d’un dels seus alumnes, el Cristian. Ell portava ja uns anys entrenant amb l’Albert i jo admirava la seva tècnica depurada. Era el meu referent.

És dur practicar arts marcials?

Al principi és complicat. Quan vaig començar no sabia fer res. L’Albert em va ensenyar els moviments més bàsics, com els desplaçaments, que consisteix a moure’s del davant al darrere en un combat, o el low kick, que és la puntada baixa.

Llavors, has hagut de dedicar moltes hores a entrenar?

Sí. Per a aprendre arts marcials necessites entrenar molt. Des que vaig començar ara fa tres anys, vaig al gimnàs cada dia de la setmana durant dues hores i mitja, excepte un dia que tinc repàs. A l’estiu, que no tinc escola, m’hi estic fins a sis hores i mitja al dia. A vegades estic al gimnàs fins que tanquen, a les 9 de la nit.

Quin és l’art marcial que més t’agrada? 

El Kick Boxing. M’agrada molt perquè sóc una mica més elàstic, estic més confiat a l’hora de donar puntades  i sé que no em faran molt de mal.

Com recordes el teu primer combat?

Buff…El recordo molt malament. Estava molt nerviós, creia que em sortiria tot malament i que em farien mal. Però al final tot va sortir molt bé.

Com superes els nervis previs al combat?

Intento ser positiu. Em dic a mi mateix que el següent serà un combat més i que superar-lo m’ajudarà a estar menys nerviós en el següent.

En Javi Jiménez amb el seu entrenador, l’Albert Giménez

Un cop al ring, què sents?

Adrenalina.

Com veus al teu contrincant?

El tracto bé, amb respecte i intento no fer-li molt de mal.

Recordes alguna competició en especial?

El campionat que més recordo és el Kyshenko Cup, perquè hi havia nens competint molt bons. Entre ells en Pol Lloret. També vaig conèixer als entrenadors Oscar Biel Metralleta i Artur Kyshenko. Els admiro als tres perquè tots són molt bons lluitant.

Fa dos anys et vas proclamar subcampió d’Espanya de Kick Boxing a la teva categoria. Esperaves aconseguir aquest títol? 

Pensava que guanyaria, però no vaig poder.

Ets molt exigent?

Una mica (somriu) …

Quantes medalles has guanyat?

Tinc dues medalles i uns nou diplomes. Alguns els té l’Albert, uns altres els tinc jo i les medalles  les té el meu avi.

A banda de guanyar combats, què t’aporta competir?

M’agrada participar en els campionats perquè quasi sempre conec a altres nens i ens acabem fent amics.

Com és l’Albert, el teu entrenador?

És dur amb mi, però també és bo. Quan hi ha combats per davant és una mica seriós, perquè si no jo no estaria entrenant. Però quan no n’hi ha, em deixa una miqueta al meu aire.

És cert que t’has convertit en el seu ajudant?

Sí. Quan ve gent nova i l’Albert està ocupat els hi ensenyo a escalfar, la posició de guàrdia, com han de pegar…El més bàsic. Quasi sempre ajudo a nois més grans.

Abans m’has parlat dels teus referents. Sembla que tu t’has convertit en el del teu germà petit… 

Quan vaig començar a venir al gimnàs el meu germà no volia entrar-hi.  Fins que una vegada el vam fer entrar a la força i ara també li ha agafat el cuquet. A veure si algun dia surt a competir! Jo li estic ensenyant i m’agradaria que n’aprengués.

Què t’agradaria fer d’aquí a uns anys?

M’agradaria participar en algun campionat del món o d’Espanya. També m’agradaria ser professor de   Kick Boxing. Això és el que m’agradaria més!

Per què t’agradaria ser professor?

Perquè m’ho passo molt bé i crec que se’m dóna una miqueta bé ensenyar als nens petits.

Què creus que t’ha aportat fer esport?

Estic més calmat. En el moment en què algú m’insulta passo d’ell. Ja no m’interessa si m’insulten. El Kick Boxing m’ha donat tranquil·litat, concentració i control sobre mi mateix. També m’ha ajudat a seguir amb els meus estudis.

T’agradaria continuar amb els estudis?

Sí. Però la veritat, m’agradaria molt més estar aquí! Però m’estan dient que els estudis són molt importants. L’assignatura que més m’agrada són les matemàtiques.

Li recomanaries a altres nens de la teva edat que practiquessin les arts marcials?

Ja li he dit a alguns nens de la meva classe, però diuen que tenen por que els facin mal. Quasi ningú s’ha atrevit.

De tot el que has après amb les arts marcials, amb què et quedaries? 

Em quedaria amb el control que m’han donat.  M’he relaxat bastant. Em quedaria amb això.


Del carrer a l’escola, passant pel gimnàs

pàg. 08
Javi Jiménez al gimnàs Kick Boxing & Muaythai Tarragona

Després d’anys treballant per a d’altres, fa 8 mesos l’Albert Giménez i la seva dona,  la Silvia Iorga, van obrir les portes del gimnàs Kick Boxing & Muaythai Tarragona, especialitzat en esports de contacte i arts marcials modernes. Però al seu interior s’hi fa molt més que esport. El gimnàs cedeix les seves instal·lacions a l’Associació Tarrako Integra Esports, de la qual l’Albert n’és el president. L’objectiu d’aquesta és allunyar del carrer a nois i noies en risc d’exclusió social. Per a aconseguir-ho, l’entitat els hi dóna formació i els ajuda a finançar les competicions i el material d’entrenament. Per a això compten amb una petita subvenció de l’Ajuntament amb la que financen part del material. Aprendre arts marcials ocupa als joves i els allunya d’entorns difícils. Una vegada convertits en lluitadors ja no poden barallar-se al carrer, ja que les penes augmenten considerablement. Però segons l’Albert, l’esport també els ensenya valors fonamentals.

Sovint les arts marcials es veuen únicament com un esport violent. Hi ha alguna cosa més? 

És cert que treballem una mica al límit de la nostra integritat física, perquè al cap i a la fi, ens estem pegant. Però quan portes una sèrie d’anys entrenant, acabes desenvolupant una manera de fer i de sentir l’esport que són diferents de qualsevol altra cosa. Per exemple, a l’atletisme els corredors es miren l’un a l’altre i simplement corren. Quan entrenes en arts marcials, en canvi, has de posar la teva integritat física a disposició del teu company, el que et farà adquirir valors com el respecte o l’agraïment, importantíssims en aquestes disciplines.

Quan vas conèixer al Javi?

Fa 5 o 6 anys jo entrenava a alguns nois d’ètnia gitana  que treballaven molt bé, entre ells un noi que es diu Cristian Ubal Ascaso, que va participar en una desena de combats de boxa dels quals només en va perdre un. Va ser precisament el Cristian qui em va dir que coneixia a una família amb un noi que podia començar a passar temps al carrer i que volien ajudar-lo amb l’esport. I jo li vaig dir que si, que evidentment l’agafaríem i intentaríem inculcar-li els valors amb els quals treballem. El Javi va arribar i li van encantar les arts marcials. A partir d’aquí els possibles problemes que pogués tenir van desaparèixer. En part, perquè una vegada convertit en competidor, ja no pot ficar-se en baralles. I és clar, li hem fet una mica de xantatge…(riu). Li vam dir que si volia continuar entrenant, hauria de fer les coses bé. I ha funcionat.

Llavors, accepten el xantatge?  

El xantatge és claríssim i ell ho ha acceptat. Si vol seguir entrenant, ha de complir a l’escola, amb els professors i amb la família. Gràcies a aquestes condicions hem aconseguit que es prepari els exàmens de l’escola i que no suspengui cap assignatura. D’altra banda, tenir uns horaris d’entrenament l’ajuda a organitzar-se millor el temps lliure.

Com definiries al Javi en poques paraules?

Constància i humilitat.

Com et sents quan, gràcies a la teva feina, aconsegueixes donar-li una vida millor a nois com el Javi? 

Ell no ha estat el primer. He arribat a tenir algun noi que estava absorbit per la mala vida, que fins i tot havia arribat a consumir drogues dures i estava tirat al carrer, sense família i sense res. I gràcies a l’esport l’hem ajudat. Un altre dels nois als quals hem ajudat, Juanillo, va aconseguir el cinturó negre i ser professor d’arts marcials. Això per a mi és un orgull, perquè va ser un dels primers nois als quals vam ajudar a recuperar-se. Sempre intento ajudar a algun noi, intento fer alguna cosa per ells, és el meu petit gra de sorra.

Per tant, la teva relació amb els nois va més enllà de la d’alumne entrenador. 

Sí, és alguna cosa més. Ells són els meus nens. Hi ha un noi, l’Òscar, que va començar amb mi amb 13 anys, d’això ja en fa 25. Al llarg d’aquests anys l’he vist créixer, l’he vist casar-se i he vist néixer a la seva primera filla. He vist com l’ascendien a la feina i com es convertia en un pare de família respectat, i fa un any el vam examinar de Cinturó Negre 2n Dan. O alumnes que van començar amb mi fa 25 anys i ara dono classes als seus fills. Per a mi és un orgull poder dir això.

Es tracta d’alguna cosa més que un gimnàs…

Evidentment. Aquí som una família.

Oncle Àngel: «Els nostres avantpassats eren i se sentien gitanos catalans»

Publiquem a continuació les notes redactades per Carme Garriga i Salvador Carrasco, després d’una entrevista mantinguda, a Manresa, amb l’Oncle Àngel (Àngel Cortés Hernández) el 21 de juliol de l’any 2011. La Carme va morir el 25 d’octubre del 2014, després d’una malaltia que li va impedir tornar a Manresa per a mantenir una segona conversa i tancar el que ella volia que fos una entrevista amb la profunditat que mereixia la persona entrevistada.

Feia temps que volíem entrevistar a l’Oncle Àngel, de Manresa: un gitano català molt respectat entre els seus i per la comunitat manresana. Arribem a Manresa, en un dia esplèndid de juliol, acompanyats de l’amic Joan García, net del “tio Peret” d’Hostafrancs (Barcelona). El seu avi va ser un mestre admirat per la Carme i per les persones que, en els llunyans anys 1960-1970, havíem col·laborat amb ell en el Secretariat Gitano, de Barcelona, quina Junta presidia amb tanta autoritat i dignitat.

No va ser precís estendre’ns en llargues explicacions, ben aviat, amb gran cordialitat, comença a parlar-nos de la seva família i de les seves activitats.

Salvador: Entre els cognoms de gitanos catalans residents a Manresa, l’any 1739, ja figuraven els Cortés. Igualment consta que el 1746 hi havia una altra família a la vila amb el cognom Batista. Son cognoms de la vostra família, veritat?

Carme: Ens parla una mica dels seus avantpassats? Fa molt que viuen a Catalunya? Com es guanyaven la vida?

Oncle: Fa més de dos-cents anys, els vells Jaume i Tomassa venien en carro a Manresa. El pare de l’avi (el vell “Tit”) vivia a Monistrol. L’àvia tenia sis o set germans al Berguedà. El gran traficava bestiar i els altres eren esquiladors. La mare venia de Lleida. La família havia arribat a anar a Navarra i Astúries tractant bestiar. Havien arribat a tenir com a soci en el negoci un alcalde de Manresa.

Ens hem citat en un bar a prop de Manresa. L’Oncle ha passat tot el matí domant cavalls i no ens ha pogut atendre abans. Li hauria agradat, ens diu, mostrar-nos els estables i els cavalls.

Carme: Oncle, com era el “vell Tit”?

Oncle: El iaio, era una persona molt apreciada i respectada en el poble. Era un home de veritat, bondadós i generós, com el que més, amb paios i gitanos. La família parlava en català. A la família es compten moltes històries, d’anys enrrere, relacionades amb la venta de cavalls. Després de la guerra varen tenir una carnisseria de cavall. Els nostres mai han tingut cap problema amb la resta de la població de Manresa.

Carme: A Manresa, però, hi havia més gitanos …

Salvador: Sabem per algun Informe dels Serveis Socials de la Ciutat, que l’any 1987 hi vivíen uns 250 gitanos … i que uns 50 eren “catalans”. Entre els “castellans” hi havia famílies amb els cognoms d’Ortiz, Garreta, Amaya… Els primers vivíen a “Cal Ninus”, en molt deficients condicions i en construccions començades a enderrocar l’any 2008. 

Oncle: Si. Van venir fa uns quaranta anys i eren de llengua castellana. No de llengua catalana, com nosaltres. Nosaltres erem aquí des de fa moltíssim temps.

La conversa segueix una bona estona més. Ens relata històries i anecdótes de la Capella de Sant Marc, en la qual celebraven els batejos; ens parla sobre la venda de llançols de cotó que feien alguns gitanos, arribats a Manresa fa molts anys: portaven el genero en una “tartaneta” i en un carro portaven les seves coses…

Carme: Oncle, on viu avui la resta de la família?

Oncle: Viuen a Vilanova, Manresa, Vilafranca, Tortosa, Berga… Això si, teníem tractes i feiem negocis a Barcelona: anavem al matadero (al “Minuto” i a l’Arús”) a comprar cavalls.

Les confidències arriben a fets i circunstàncies que pertanyen a la història i la intimitat de la família, que hem de respectar i guardar, tot agraïnt la confiança i els temps que ens està dedicant.

Carme: Si li sembla bé, tornem als avantpassats. Ens pot comptar alguna cosa més de la família?

Oncle: La família de la iaia Nati (Nativitat Pubill) procedia de Tarragona. Tenia un germà militar¸ condecorat amb la “Laureada de San Fernando” per haver salvat la vida d’un militar. Eren els “Pinis” i van emparentar amb els “Tits”, pel matrimoni entre Teresina Hernández Pubill i Jesús Cortés Batista.

Com veieu cognoms gitanos-catalans de sempre. Els nostres avantpassats eren i se sentien “gitanos catalans”… Nosaltres com ells tenim “el cor vermell i groc”. La seva generositat va ser reconeguda, en una placa colocada al tercer pis de l’Hospital de Sant Joan de Déu, pels donatius i aportacions fetes per a la seva construcció. Havien donat cinc duros de l’epoca cada mes, durant una bona temporada.

Carme: Efectivament, Oncle, és un indicador de moltes més coses.

Queda pendent una nova visita a Manresa per “arrodonir”, diu la Carme, aquesta entrevista tan cordial i per fer una visita als cavalls que cria i doma la família, mantenint una tradició familiar ja més que secular.

Manresa – Barcelona.

Setembre 2011.

Antonio Gabarri: “La meva figura és molt difícil d’entendre per a algú que no és gitano”

Reconegut i respectat per la seva feina com a mitjancer de conflictes, Antonio Gabarri Giménez, també conegut com l’oncle Antonio, va néixer a Manresa l’any 1950. Als anys 70 va arribar a Reus i 10 anys després, es va traslladar al barri Sant Josep Obrer. El 2007 va crear, juntament amb el seu cosí, l’Associació Gitana Catalana Sant Josep Obrer, de la qual n’és el president. Entre els diferents projectes que desenvolupa des de l’entitat, aquest mes de març ha engegat una iniciativa per finançar el carnet de conduir a joves amb dificultats econòmiques.

Per què decideixen crear l’associació?

La vam crear amb l’objectiu d’ajudar al nostre poble en tot el que fos possible. Actualment l’Associació té en marxa diversos projectes, com per exemple, el repartiment d’aliments, provinents del Banc dels Aliments, per a les famílies més necessitades. També fem de mitjancers de persones amb problemes d’habitatge o realitzem classes d’informàtica a la nostra seu.

Com era el barri quan vostè hi va arribar?

El 80% de les persones que viuen al barri hi són des que es van construir els pisos de Mas Pellicer. Però fa 30 anys hi havia algunes persones conflictives i es vivia molt malament.

Què van fer vostès per millorar el barri?

En aquella època al barri es venia molta droga i la policia no podia acabar amb aquest conflicte. Llavors, els gitanos de la zona vam decidir ajuntar-nos i amb la nostra unió vam aconseguir que certes persones marxessin d’aquí i, a poc a poc, aquest problema s’ha anat regulant, fins avui dia, que els veïns poden viure en convivència.

Vostè és un referent per la seva tasca com a mitjancer. Com definiria la seva figura?

La meva figura és molt difícil d’entendre per a algú que no és gitano. En canvi, el gitano l’entén ràpid. Sóc una figura respectada pel nostre poble. Un respecte que es guanya amb la feina del dia a dia, amb el treball continu. Sóc un referent a la comunitat gitana perquè sempre m’ha agradat ajudar a la gent, tant als gitanos com als que no ho són.

Antonio Gabarri conversant amb un veí del barri

Imaginem que el més important és el diàleg…

Exacte. Des de l’associació donem suport i assessorament a tothom. A vegades em criden de barris d’altres ciutats, com Camplar, a Tarragona, on m’han demanat resoldre algun conflicte. Però la convivència també s’aconsegueix resolent els petits problemes diaris. Per exemple, una vegada, uns nens que jugaven a pilota li van xafar un vidre a un veí que en aquell moment estava a l’atur. Llavors, vaig decidir pagar-li la reparació a aquest senyor i vaig fer que els nens em donessin un euro cada dia fins que van pagar el total de la factura. Són petits actes amb què s’aconsegueix mantenir la convivència al barri.

Des de l’associació han treballat, sobretot, per eradicar la droga al barri. En quins projectes treballen ara?

Els nostres esforços avui se centren a posar fi a l’absentisme escolar. Volem escolaritzar als nens sense que perdin les seves arrels. Per aconseguir-ho, ens hem unit les entitats Tu Refugio, l’Associació de Veïns Primer de Maig i nosaltres, i hem creat sis nous equips de futbol sala, que apleguen a 70 nens d’entre sis i catorze anys del barri. Aquest projecte ha estat possible gràcies a que ara fa uns mesos, l’Ajuntament de Reus va construir una pista poliesportiva al barri, perquè els més joves tinguessin un espai per practicar l’esport. El nostre objectiu amb tot això és treure als nens del carrer.

Com afecta l’absentisme escolar a la comunitat gitana?

Aquest és un dels grans problemes que tenim i que també afecta les nenes. Moltes no volen estudiar i es queden a casa. És per això que també volem treballar amb les nenes en aquesta línia, a través de l’esport. La nostra idea és crear un equip de bàsquet femení. Però també treballem en altres projectes, i ja ho tenim tot preparat per engegar un taller de disseny per a noies, que impartirà una dissenyadora professional.

I aquest mes de març han engegat un projecte per ajudar a joves a treure’s el carnet de conduir…

A principis de mes es va engegar aquesta iniciativa dirigida a joves, tant gitanos com no gitanos. Gràcies a un acord entre l’associació i l’autoescola Rally de Reus, els alumnes s’estalvien la matrícula i per només 5€ se’ls hi dóna un llibre i un CD perquè puguin estudiar la teoria des de casa. A més, dos cops per setmana tenen el suport d’un professor. De moment, ja s’estan beneficiant del projecte 25 joves.

Després de tants anys treballant pel barri, quin és el canvi més important que s’ha fet?

El barri ha fet un gran canvi. Hi ha convivència i benestar. Només cal veure com ha canviat el nostre entorn, amb els nous equipaments que s’hi han construït al voltant. Tot plegat ha estat gràcies a la tasca de les entitats i de l’Ajuntament, que finalment, s’ha abocat per millorar el barri, que és el que necessitàvem.

Antonio Gabarri a la seu, on distribueix els aliments entre els veïns
Antonio Gabarri a la seu, on distribueix els aliments entre els veïns

Què és el que més li agrada de la seva feina?

Resoldre problemes, ho porto a la sang això. El que més em satisfà és quan intentes ajudar a algú i surt bé. És un orgull.

Galeria d’imatges:

JOSÉ LUIS CORTÉS: “El oficio de estibador ha evolucionado hacia la polivalencia”

[vc_row][vc_column width=»1/1″][vc_column_text]Hijo y hermano de estibadores portuarios, José Luis Cortés Santiago entró a trabajar en el Puerto de Tarragona a los 26 años. Y lo hizo, siguiendo la tradición familiar, como estibador. Del enorme esfuerzo físico que el oficio requería en los años 60 a la polivalencia que la evolución tecnológica de las últimas décadas permite hoy. Y es que José Luis ha visto avanzar a pasos de gigante una profesión tan tradicional e imprescindible como es la de estibador. Una parte de la evolución del oficio la ha vivido en primera persona, pero el cambio más destacado lo ha conocido a través de la memoria oral, concretamente la de su padre.

Formación y polivalencia

Le pregunto a José Luis sobre el oficio de estibador. Me explica que en total son más de 140 estibadores trabajando en el Puerto de Tarragona y que su trabajo consiste en realizar las labores de carga y descarga de los buques. “Ahora el trabajo es mucho más polivalente que antes”. José Luis explica que en la época de su padre había más “chapas”, es decir, que cada trabajador hacía un único trabajo. “Había el trabajo de maquinista, el de gruista, también había los especialistas, los capataces y los confrontas. Ahora estos dos últimos puestos se mantienen, pero el resto de tareas las hacemos los estibadores, somos más polivalentes”, explica. “Y lo somos gracias a la formación. Cuando entré a trabajar en el puerto hace 26 años lo hice como especialista, y una vez aquí, me ofrecieron formarme. Fue entonces cuando decidí especializarme en señalización y más tarde en conducción”, recuerda.

Del saco al contenedor: la mecanización del oficio

José Luis Cortés, en las instalaciones del Puerto de Tarragona

El Puerto de Tarragona ha movido durante los cinco primeros meses del año, un total de 13,3 millones de toneladas; un 9,9% más que en el mismo período del año anterior. Los líquidos a granel (como los productos petrolíferos, los derivados o productos químicos) uno de los principales tráficos del Puerto de Tarragona, son los que han experimentado un crecimiento más significativo, un 16,9% más. Pero uno de los aumentos más significativos ha sido el de cargas y descargas en destinaciones internacionales. En efecto, José Luis nos explica que diariamente pasan por el Puerto barcos de países de procedencias muy diversas. “Actualmente, paseando por el muelle del Puerto puedes encontrarte tanto con buques turcos, como rusos o filipinos”, explica. Pero José Luis nos cuenta que lo que realmente ha cambiado en los últimos años es el modo de transportar las mercancías. “La mayoría de cargas que hoy llegan al Puerto lo hacen en containers, mientras que antiguamente todo era más saquerío. El azúcar, la alfalfa, el cemento, el café… todo venía en sacos y todo se transportaba a mano”, explica. “Mi padre me explicaba que en los años 60 y 70 se ponían los sacos en una cinta y los trabajadores los estibaban en los camiones, con lo que comporta cargar sacos de unos 100kg en la espalda”, comenta. José Luis se esfuerza en que me haga a la idea de cómo era el trabajo entonces. Con los ojos abiertos de emoción me detalla el contenido de una fotografía del Archivo del Puerto de Tarragona: “en la parte inferior de la fotografía se ven a unas mujeres cosiendo los sacos llenos de producto y al fondo, tres hombres esperando para cargarlos. Cómo ha cambiado todo… ahora ya no se mueven sacos. Las grúas, grandes y móviles, mueven los containers”, explica Cortés.

Tradición familiar

Fotografía: Arxiu del Port de Tarragona

El Puerto de Tarragona ha dado trabajo a tres miembros de su família. El primero en entrar fue su padre. De origen andaluz, su padre llegó a Tarragona con las olas de inmigración de los años 50 y 60 en busca de trabajo. “Mi padre se ha dedicado toda la vida a trabajar. Entonces se empezaban a levantar las fábricas alrededor de la ciudad, y encontró trabajo en el Puerto de Tarragona como estibador”, explica.

Su padre, su hermano y él han trabajado en el Puerto de Tarragona como estibadores. “Empecé a trabajar de pastelero bien joven, después de acabar la EGB me tocó ir a la mili y al volver estuve un tiempo trabajando en la construcción hasta que entré en el Puerto. Aquí es dónde me siento a gusto”, explica. Pregunto a José Luis por Tarragona, su ciudad. Sin titubear me dice: “Tarragona no la cambio por nada. No podría vivir sin ella. Tarragona es como una madre porque me lo ha dado todo”.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=»1/1″]
[/vc_column][/vc_row]