Amb tan sols 13 anys, Javier Jiménez Borja ha participat en 11 combats i és subcampió d’Espanya de Kick Boxing a la seva categoria. El seu esforç i dedicació als entrenaments li han atorgat un nivell tècnic molt superior al dels nens de la seva edat.
Però per a ell i per a la seva família, també és important que les arts marcials l’han permès allunyar-se del carrer i millorar en els estudis. Tot va començar quan va conèixer al seu actual entrenador, l’Albert Giménez, del gimnàs Kick Boxing & Muaythai Tarragona.
Com vas començar en el món de les arts marcials?
Vaig conèixer a l’Albert a través d’un dels seus alumnes, el Cristian. Ell portava ja uns anys entrenant amb l’Albert i jo admirava la seva tècnica depurada. Era el meu referent.
És dur practicar arts marcials?
Al principi és complicat. Quan vaig començar no sabia fer res. L’Albert em va ensenyar els moviments més bàsics, com els desplaçaments, que consisteix a moure’s del davant al darrere en un combat, o el low kick, que és la puntada baixa.
Llavors, has hagut de dedicar moltes hores a entrenar?
Sí. Per a aprendre arts marcials necessites entrenar molt. Des que vaig començar ara fa tres anys, vaig al gimnàs cada dia de la setmana durant dues hores i mitja, excepte un dia que tinc repàs. A l’estiu, que no tinc escola, m’hi estic fins a sis hores i mitja al dia. A vegades estic al gimnàs fins que tanquen, a les 9 de la nit.
Quin és l’art marcial que més t’agrada?
El Kick Boxing. M’agrada molt perquè sóc una mica més elàstic, estic més confiat a l’hora de donar puntades i sé que no em faran molt de mal.
Com recordes el teu primer combat?
Buff…El recordo molt malament. Estava molt nerviós, creia que em sortiria tot malament i que em farien mal. Però al final tot va sortir molt bé.
Com superes els nervis previs al combat?
Intento ser positiu. Em dic a mi mateix que el següent serà un combat més i que superar-lo m’ajudarà a estar menys nerviós en el següent.
Un cop al ring, què sents?
Adrenalina.
Com veus al teu contrincant?
El tracto bé, amb respecte i intento no fer-li molt de mal.
Recordes alguna competició en especial?
El campionat que més recordo és el Kyshenko Cup, perquè hi havia nens competint molt bons. Entre ells en Pol Lloret. També vaig conèixer als entrenadors Oscar Biel Metralleta i Artur Kyshenko. Els admiro als tres perquè tots són molt bons lluitant.
Fa dos anys et vas proclamar subcampió d’Espanya de Kick Boxing a la teva categoria. Esperaves aconseguir aquest títol?
Pensava que guanyaria, però no vaig poder.
Ets molt exigent?
Una mica (somriu) …
Quantes medalles has guanyat?
Tinc dues medalles i uns nou diplomes. Alguns els té l’Albert, uns altres els tinc jo i les medalles les té el meu avi.
A banda de guanyar combats, què t’aporta competir?
M’agrada participar en els campionats perquè quasi sempre conec a altres nens i ens acabem fent amics.
Com és l’Albert, el teu entrenador?
És dur amb mi, però també és bo. Quan hi ha combats per davant és una mica seriós, perquè si no jo no estaria entrenant. Però quan no n’hi ha, em deixa una miqueta al meu aire.
És cert que t’has convertit en el seu ajudant?
Sí. Quan ve gent nova i l’Albert està ocupat els hi ensenyo a escalfar, la posició de guàrdia, com han de pegar…El més bàsic. Quasi sempre ajudo a nois més grans.
Abans m’has parlat dels teus referents. Sembla que tu t’has convertit en el del teu germà petit…
Quan vaig començar a venir al gimnàs el meu germà no volia entrar-hi. Fins que una vegada el vam fer entrar a la força i ara també li ha agafat el cuquet. A veure si algun dia surt a competir! Jo li estic ensenyant i m’agradaria que n’aprengués.
Què t’agradaria fer d’aquí a uns anys?
M’agradaria participar en algun campionat del món o d’Espanya. També m’agradaria ser professor de Kick Boxing. Això és el que m’agradaria més!
Per què t’agradaria ser professor?
Perquè m’ho passo molt bé i crec que se’m dóna una miqueta bé ensenyar als nens petits.
Què creus que t’ha aportat fer esport?
Estic més calmat. En el moment en què algú m’insulta passo d’ell. Ja no m’interessa si m’insulten. El Kick Boxing m’ha donat tranquil·litat, concentració i control sobre mi mateix. També m’ha ajudat a seguir amb els meus estudis.
T’agradaria continuar amb els estudis?
Sí. Però la veritat, m’agradaria molt més estar aquí! Però m’estan dient que els estudis són molt importants. L’assignatura que més m’agrada són les matemàtiques.
Li recomanaries a altres nens de la teva edat que practiquessin les arts marcials?
Ja li he dit a alguns nens de la meva classe, però diuen que tenen por que els facin mal. Quasi ningú s’ha atrevit.
De tot el que has après amb les arts marcials, amb què et quedaries?
Em quedaria amb el control que m’han donat. M’he relaxat bastant. Em quedaria amb això.
Del carrer a l’escola, passant pel gimnàs
Després d’anys treballant per a d’altres, fa 8 mesos l’Albert Giménez i la seva dona, la Silvia Iorga, van obrir les portes del gimnàs Kick Boxing & Muaythai Tarragona, especialitzat en esports de contacte i arts marcials modernes. Però al seu interior s’hi fa molt més que esport. El gimnàs cedeix les seves instal·lacions a l’Associació Tarrako Integra Esports, de la qual l’Albert n’és el president. L’objectiu d’aquesta és allunyar del carrer a nois i noies en risc d’exclusió social. Per a aconseguir-ho, l’entitat els hi dóna formació i els ajuda a finançar les competicions i el material d’entrenament. Per a això compten amb una petita subvenció de l’Ajuntament amb la que financen part del material. Aprendre arts marcials ocupa als joves i els allunya d’entorns difícils. Una vegada convertits en lluitadors ja no poden barallar-se al carrer, ja que les penes augmenten considerablement. Però segons l’Albert, l’esport també els ensenya valors fonamentals.
Sovint les arts marcials es veuen únicament com un esport violent. Hi ha alguna cosa més?
És cert que treballem una mica al límit de la nostra integritat física, perquè al cap i a la fi, ens estem pegant. Però quan portes una sèrie d’anys entrenant, acabes desenvolupant una manera de fer i de sentir l’esport que són diferents de qualsevol altra cosa. Per exemple, a l’atletisme els corredors es miren l’un a l’altre i simplement corren. Quan entrenes en arts marcials, en canvi, has de posar la teva integritat física a disposició del teu company, el que et farà adquirir valors com el respecte o l’agraïment, importantíssims en aquestes disciplines.
Quan vas conèixer al Javi?
Fa 5 o 6 anys jo entrenava a alguns nois d’ètnia gitana que treballaven molt bé, entre ells un noi que es diu Cristian Ubal Ascaso, que va participar en una desena de combats de boxa dels quals només en va perdre un. Va ser precisament el Cristian qui em va dir que coneixia a una família amb un noi que podia començar a passar temps al carrer i que volien ajudar-lo amb l’esport. I jo li vaig dir que si, que evidentment l’agafaríem i intentaríem inculcar-li els valors amb els quals treballem. El Javi va arribar i li van encantar les arts marcials. A partir d’aquí els possibles problemes que pogués tenir van desaparèixer. En part, perquè una vegada convertit en competidor, ja no pot ficar-se en baralles. I és clar, li hem fet una mica de xantatge…(riu). Li vam dir que si volia continuar entrenant, hauria de fer les coses bé. I ha funcionat.
Llavors, accepten el xantatge?
El xantatge és claríssim i ell ho ha acceptat. Si vol seguir entrenant, ha de complir a l’escola, amb els professors i amb la família. Gràcies a aquestes condicions hem aconseguit que es prepari els exàmens de l’escola i que no suspengui cap assignatura. D’altra banda, tenir uns horaris d’entrenament l’ajuda a organitzar-se millor el temps lliure.
Com definiries al Javi en poques paraules?
Constància i humilitat.
Com et sents quan, gràcies a la teva feina, aconsegueixes donar-li una vida millor a nois com el Javi?
Ell no ha estat el primer. He arribat a tenir algun noi que estava absorbit per la mala vida, que fins i tot havia arribat a consumir drogues dures i estava tirat al carrer, sense família i sense res. I gràcies a l’esport l’hem ajudat. Un altre dels nois als quals hem ajudat, Juanillo, va aconseguir el cinturó negre i ser professor d’arts marcials. Això per a mi és un orgull, perquè va ser un dels primers nois als quals vam ajudar a recuperar-se. Sempre intento ajudar a algun noi, intento fer alguna cosa per ells, és el meu petit gra de sorra.
Per tant, la teva relació amb els nois va més enllà de la d’alumne entrenador.
Sí, és alguna cosa més. Ells són els meus nens. Hi ha un noi, l’Òscar, que va començar amb mi amb 13 anys, d’això ja en fa 25. Al llarg d’aquests anys l’he vist créixer, l’he vist casar-se i he vist néixer a la seva primera filla. He vist com l’ascendien a la feina i com es convertia en un pare de família respectat, i fa un any el vam examinar de Cinturó Negre 2n Dan. O alumnes que van començar amb mi fa 25 anys i ara dono classes als seus fills. Per a mi és un orgull poder dir això.
Es tracta d’alguna cosa més que un gimnàs…
Evidentment. Aquí som una família.
