MIGUEL SANTIAGO HEREDIA (“Manuel”)
- AL SOMORROSTRO
El Somorrostro estava a Barcelona. Era un barri marítim format per moltes barraques. Hi vivíem paios i gitanos en bona harmonia.
La meva família venia d’Almeria. Els meus avis van arribar fa més de cent-cinquanta anys, més o menys. Som barcelonins (1), però la terra tira! Érem 11 germans, nou nis i dues noies.
Jo vaig néixer a Barcelona, l’any 1950. Era el segon fill de Rosa i Francisco. Eren gitanos, unes bones persones i molt treballadores.
De nens jugàvem a la platja i a fet i amagar. Llavors al barri no hi havia escola. Durant el dia els nostres pares anaven a treballar i nosaltres ens quedàvem al carer. La nostra infància va ser una època d’innocència… no coneixíem cap altra cosa! A més, nos ortíem del barri per por al “Grabao” (2).
Amb 13 anys vaig tenir la meva primera feina com aprenent. Fèiem artesania del vidre, gots, copes… Per anar al treballs ens aixecaven a les cinc del matí. La fàbrica s’anomenava PRIMAZVI i es trobava al carer del Gasómetro. Al final del carer es trobaven les fàbriques. Entràvem a les cinc i sortíem a les tres. A les nou del matí ens preníem l’entrepà.
Vaig tenir una altra feina a l’empresa GALLARI. En aquella ocasió la tasca va ser menys complexa, era part d’una cadena productiva. Jo estava al peu d’una màquina. Allà passaria, més o menys, un any. En aquella època va morir el meu avi. Poc després vam marxar, ens van portar, a Badalona.
- Trasllat forçós a Badalona.
Amb l’excusa d’una desfilada naval, que presidia Franco, ens van treure del Somorrostro per portar-nos al Polígon de Sant Roc, de Badalona, el juny de 1966.
Arribats a Badalona, ens van ficar en un barracó, on per primer cop vam tenir instal·lació elèctrica. El nostre barracó s’oritentava al que avui és el carrer Vélez Rubio. Ens van treure del Somorrostro sense donar-nos cap explicació. També sense saber perquè, no ens havia tocat un pis (3).
Allà vam viure uns dos anys. Treballàvem fent l’enllumenat i posant el gas deSant Adrà. Ens van treure de Sant Roc tal i com ens hi havia portat, per la força i sense explicacions.
- Un altre trasllat forçós al Camp de la Bóta.
El desembre de l’any 1967 ens van portar al Camp de la Bóta, que era un barri de barraques de Barcelona. Vam estar allà uns mesos. El barri s’anomenava Pequín. La nostra “caseta” (era una barraca” tenia tres “habitacions” i cuina. Havíem perdut espai. En arribar allà ens van dir que allò era la nostra caseta. Ens trobàvem com desplaçats. L’estada allà no va ser bona. Consideràvem aquell lloc poc segur. Ens semblava que el Somorrostro oferia menys ricsos. Hi havia allà formes de vida molt diferents: nosaltres érem cistellers i ferrers… Passats uns sis mesos vam tornar a Sant Roc, a la casa dels meus avis. Vam estar amb ells una temporada. Després vam llogar una caseta a Can Tunis.
- A Can Tunis … i de tornada a Sant Roc.
Així va ser com del barri de Pequín vam marxar a Can Tunis. Allò era una altra cosa: la majoria era gent coneguda. Hi havia allà dues fonts, un safareig públic i una escola municipal. Al barri ens coneixíem tots. Hi havia un bon ambient i molta vida entre veïns.
Allà vam viure durant dotze o tretze anys. Després vindríem a viure, de nou, a Sant Roc.
(Sant Roc. Badalona)
—
(1) La família dels Santiago s’identificaven com “cafeletes”: un tipo de gitano barceloní, originari d’altres llocs d’Espanya, que viuen a Barcelona des de fa diverses generacions i que es consideren catalans, tot i que parlen castellà entre ells, a la vida quotidiana.
(2) El “Grabao” era el sobrenom amb què era conegut el sergent Rivera, de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tenia la cara marcada per les seqüeles de la virola i dominava els baixos fons de la ciutat. Era temut per la població marginal. La patrulla que treballava amb ell era coneguda amb els obrenom de “El Rondin”. Les víctimes d’aquest personatge eren portades a Comissaria i al “Pabellón de Misiones” en un furgó conegut com “La Piojosa” (Vegeu: José Esteban Vilaró Un mundo insospechado en Barcelona. Barcelona, : Gráficas Alba, 1945. I Juan de Dios Ramírez Heredia “Mendigos y policias”, El Periódico, 27 de novembre de 1982).
(3) Sobre el trasllat forçós dels barraquistes del Somorrostro a Sant Roc (Badalona) i d’allà al Camp de la Bóta i a la Perona, vegeu les nostres obres Els gitanos de Barcelona (2000) y Els gitanos de Badalona (2002), publicades per la Diputació de Barcelona. També Carme Garriga Boadella y Salvador Carrasco Calvo Treball Social amb Gitanos Col.legi de Treball Social de Catalunya, Barcelona, 2016. pp.22-25.
(Notes de Salvador Carrasco)
