En la mort d’Elie Wiesel, premi Nobel de la Pau

Salvador Carrasco Calvo

En el que ha transcorregut de l’any 2016 han mort Imre Késtesz (premi Nobel de Literatura) i Elie Wiesel (premi Nobel de la Pau). Tots dos van sobreviure a la deportació i l’Holocaust, a les “fàbriques de la mort” dels camps d‘Auschwitz, Burna i Buchemwald. Ens van deixar escrits estremidors, dels que gelen el cor.

De Wiesel s’ha dit que “era la veu de la consciència humana” per la lluita contra tota forma de racisme i antisemitisme, vingués d’on vingués! A la seva Trilogia de la nit diu de si mateix que és “relator” d’una història que fou “el descobriment d’un món insensat i fred on era humà ser inhumà, on homes d’uniforme disciplinats i cultivats hi eren per matar, mentre que els nens aterrits i els vells esgotats hi eren per morir”.

La Nit és un conjunt de tres novel·les en les quals tot està basat en fets reals, fins al silenci en el sofriment és, també, un fet! La novel·la parla de fets i esdeveniments d’aquells anys ombrívols, en els quals “el somni que l’home occidental va forjar al segle XVIII (les Llums) es va esvair davant els vagons atapeïts de nens que havien d’anar a parar a la cambra de gas i al crematori”. Una “època de maledicció i de tenebres, tan pròxima i tan llunyana, en la qual responsabilitat és la paraula clau…”. Wiesel deixa escrit el seu testimoni per tal “d’evitar que aquella Història es repeteixi, amb la seva atracció implacable per la violència”. Deia que havíem “d’evitar la victòria pòstuma de l’enemic: que esborri els seus crims de la memòria dels homes”. Els camps foren Infern i Mort i el món “un vagó tancat hermèticament”. Bikernau : “aquella pudor de carn cremada… aquelles criatures vives entre flames … Aquell kapo gitano i els seus ajudants dels pavellons dels gitanos…; ja no érem homes … Érem arbres ressecs al cor d’un desert… estómacs afamats… bèsties furioses amb els ulls plens d’odi animal … Cossos glaçats… La gerra és com la Nit, ho cobreix tot i el silenci el nostre ésser atrapat entre el poder del mal i els sofriments de les víctimes”.

El relat de l’Elie Wiesel és dur, sense concessions a la retòrica, sense amagar la cruesa de les situacions viscudes, sense lamentacions. En ell desfilen les atrocitats dels nazis, els abusos dels kapos, la barbàrie de les SS; fets com els abusos sexuals contra nenes de dotze anys, la història de Smuel, el “degollador”, o la de Mosche, el “contrabandista”, i també les víctimes que havien esdevingut, en alguns moments, altres Smuels o altres Mosche. El problema era “ser i no ser alhora”: “érem ànimes amputades”…”el sofriment permet a l’home prendre consciència de la seva força i de la seva feblesa“.

Per a Wiesel tenim el deure de “fer que el sofriment s’aturi, que no augmenti: una hora menys de sofriment ja és una victòria sobre el destí”. L’home es defineix per allò que l’afirma i no pel que el nega: pel respecte i la responsabilitat.