Estigmatitzats?

Diu la dita popular: “Por un perro que maté, me llaman mataperros”. Deu ser la condició humana que necessita qualificar les situacions i les persones. Els catalans? Garrepes!, Els bolivians? Desorganitzats!, Els nòrdics? Ulls rossos!, Els alemanys? Bevedors de cervesa!, Els camioners? Un amor en cada port! I els gitanos? També hi ha qui els defineix amb una frase que no sempre és positiva. Estigmatitzar a una persona tot qualificant-la negativament fa que sigui difícil canviar la seva imatge. Si tires enlaire un grapat de sorra i el vent se l’emporta, és impossible recuperar-la. Igual passa amb els judicis fets públicament, sobretot quan l’interessat no hi és i no es pot defensar.

Ens és fàcil posar un renom; tant, que sembla que si no en té, li falta “alguna cosa”. Si bé forma part de la mentalitat gitana posar un segon nom (renom) a una persona, entendrem que també el gitano entén que ell mateix sigui estigmatitzat. Però a veure: creieu que amb una frase pot quedar definida una persona? Menys encara un poble o una cultura. L’essencial no es pot dir amb una paraula. Jesucrist mateix quan vol dir què és el Regne ho ha de fer de moltes maneres i amb diverses paràboles. Entenem doncs que la realitat de cada u és complexa i un qualificatiu sempre és pobre.

La proposta és que el poble gitano ha de fer mèrits per ser reconegut en positiu: astut, hàbil en comprar i vendre, protector de la família; religiós fins a les entranyes; disposat a no dependre dels altres i amb coratge per construir un futur amb una cultura que el faci capaç de distingir quan és utilitzat o quan és capaç de decidir per ell sol.

Els estigmes són un condicionant que si mirem la carta als Romans 10,12ss els hem de superar, doncs ens anuncia que en Crist no hi ha ni jueu, ni grec, ni esclau, ni lliure: tots som iguals davant del Senyor. Conviccions: tots som iguals en dignitat. Si hem de ser qualificats o estigmatitzats que sigui en positiu, comencem cada u. Assumir una herència incòmoda vol dir també fer nostres els mals dels altres. Toca atrevir-se a fer més bé dels que tenim obligació. Serà una bona herència i serem reconeguts, potser després d’unes generacions d’una nova manera, segons sembrem.

Pere Dalmau. Arajai.